ALÍCIA NO SAP EL SEU ROSTRE

Pilar Bonet

Traspassant el portal d’Alícia no sap el seu rostre ens situem en un altre País de les Meravelles, un viatge que ens proposin Ita Puig, Mapi Rivera, Karin du Croo i Núria Alberch. Les autores d’aquesta travessa saben que l’art pot mediar en la més bella utopia que la humanitat ha pogut concebre: la possibilitat de donar-se forma i destí a sí mateixa…

La metamorfosi dels personatges d’Alícia és sempre contingent. Però les figures que dibuixa Mapi Rivera, el paisatge de les seves fotografies, mostren nous registres entre el real, el simbòlic i l’imaginari que oferten altres experiències de relació entre el jo i l’altre. Transformar-se en un arbre, una flor, en l’astre solar, ésser natura sense jeroglífics semiòtics, és per a l’artista un potencial emocional capaç de desestructurar els vells mites amb les preguntes més senzilles. Com els paperets amb notes escrites que troba Alícia en el seu itinerari, l’artista escriptura petits poemes a la paret que ens condueixen per la lluminosa zona interior dels sentiments, de l’amor.

El cos traçat sobre el paper, les robes que cus per vestir les figures que després fotografia, tenen la certesa d’acomplir el seu cicle natural: el destino de semilla germinada, que evoca l’experiència de Lavinia a La mujer habitada.*

Anatomies que germinen, figures transparents solcades per rojes artèries, mans que són branques, rostres ocults pel vel solar… retrats d’una identitat que es renova compassada pel temps còsmic, el cronos d’allò que és viu. Així la identitat es reintegra al medi de la vida desprenent-se del mitjà de les circumstàncies.

* Gioconda Bell, La mujer habitada, Barcelona, Emecé Editores, 1996. “Lavinia es ahora tierra y humus. Su espíritu danza en el viento de las tardes. Su cuerpo abona campos fecundos…”